La veritat és que no sé quan es devia posar de
moda –potser als anys setanta– ni quan en vaig començar a ser conscient que era
una moda. Estic parlant d’una cançó que ha esdevingut –potser ja ha deixar de
ser-ho– típica en els actes prodifunts.
Tinc la sensació que em sembla recordar que
potser va ser la Teixidó que em va parlar d’un enterrament molt emotiu en què
es va cantar la cançó, i que hi havia quedat molt escaient. ¿Quin any devia ser, el 74, el 76?
La lletra, ben trobada, si més no, d’en Joan
Soler i Amigó, hi ajudava força. Una versió lliure. “For they say you are
taking the Sunshine, / that has brightened our pathways awhile.”
En tot cas, tot i que em sembla que no l’he
corejat mai en cap acte de cementiri o de tanatori o de missa pels difunts,
sempre que l’he sentit, on fos, quan fos, en la versió que fos, la Vall del Riu
Vermell no parlava d’altra cosa que d’un adéu definitiu.
Diuen que en realitat va d’una noia canadenca
que lamenta la partida del xicot. Després es va reconvertir en un espiritual negre. I que ha tingut tantes versions musicals com
d’adaptacions a diferents situacions. Per no anar més lluny el batalló Lincoln,
durant la Guerra Civil, la cantava a la batalla del Jarama. Johnny Cash té una
cançó que es diu Please Don’t Play Red River Valley.
Apareix en aquesta llista de les Músiques
Sense Les Quals no pas per apologia ni per cansament, sinó com a reconeixement
kumbaià al Grup de Folk, que ens va dotar d’un himne que, de no existir, s’hauria
hagut d’inventar. Una mica com L’hora dels adéus.
La versió és del 2001, del disc Els temps encara estan canviant.
La versió és del 2001, del disc Els temps encara estan canviant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada