Viatges siderals amb guerra de fons (1978)

Doncs sí, era a Astorga, al quarter. Passava hores a l’oficina. Només d'arribar m'hi van destinar perquè no em van veure facultats d'artiller. En tenia clau, del despatx, i quan no n’eren hores s’hi estava molt tranquil. Podia llegir, podia escriure (fins i tot fent servir la màquina d’escriure, molt més bona que la que tenia a casa, a Lleida), fins i tot podia fer servir la ràdio d’un dels companys de destinació, però no passava gaire sovint (les emissores que podia agafar no acabaven de fer-me el pes, i, a més, a les hores d’oficina, el company tenia la ràdio sempre engegada, amb permís dels brigades, i era com per avorrir-la). Crec recordar que durant un temps vaig disposar d’un casset on podia escoltar –si el connectava al corrent– la música que em donés la gana. El company en qüestió –de veritat que no en recordo el nom– també tenia en un calaix i també amb permís dels brigades, algunes revistes pornogràfiques. I sí, també les feia servir, amb música o sense.

El cas és que en aquell any, un diumenge vam anar al cinema. Era habitual que els diumenges tothom sortís, érem molt pocs que es quedàvem a engolir el ranxo del quarter, però si la pel·lícula tenia un mínim d’interès hi anàvem. Amb un valencià que es deia –i encara es deu dir, suposo– Paco Salas vam anar a veure la gran novetat: La Guerra de las Galaxias. Les expectatives a les estrelles. La realitat amb prou feines va superar el nivell dels núvols.

No us diré res de la pel·lícula, dirigida per l'Steven Spielberg. Aquest blog va de músiques. Vet-ho aquí. La musiqueta de l’escena de la cantina, composada per en John Williams, la vaig escoltar manta vegades en els viatges en autocar a Lleida. I per un motiu o un altre va acabar donant-me una sensació de pausa, de treva, de pseudoalliberament. M’explico.

Ens donaven permís cada dos mesos, em sembla recordar, i un parell de vegades vaig aprofitar-ho per tornar a casa. Crec que marxàvem el dijous de nit (per arribar divendres de bon matí) i tornàvem diumenge de nit (per arribar dilluns de bon matí), i devia ser l’únic casset que tenien a l’autobús. Música més o menys variada i entre les cançons que sonaven i que no recordo, hi havia la de les galàxies. No solia anar-hi gaire gent als autobusos i molts anaven baixant pel recorregut (a Valladolid, a Burgos, a Logroño...) i un es podia permetre el luxe de sentir-se sol al seient i concentrar-se en la música que sonava pels altaveus i que devia tenir l’objectiu bàsic d’apaivagar les feres i, si pot ser, d’adormir-les. Lamentablement no era temps de walkmans. Hauria estat la meva salvació musical. A manca de tecnologia, un acollia de bon grat qualsevol aportació sonora. I aquesta era una d’elles. Un trajecte a la llum de les estrelles (les que veia a través de la finestra de l’autocar).

Bones lliçons (1980)

En aquella època jo era a Blanes, treballant davant de sa Palomera, i vivint a Sant Genís de Palafolls. Ens vèiem molt sovint amb l’Annabel, en un lloc o en l’altre, o directament a Tossa. A cadascun dels llocs, comandava la música. En guardo un devessall de records, tots amb la seva banda sonora.

El cas és que em va caure un regal en forma de disc. Dono per fet que devia ser per sant Josep, que jo no celebro però que tant li fa si és per rebre un regal; o potser per Nadal; totalment descartat l’aniversari (el primer any encara no havia arribat a Blanes, el segon any ja no hi era).

En el regal va influir en Miquel, parella de l’Aïda, i fanàtic dels Crosby, Stills, Nash and Young. El disc era d’ells i portava per títol Déjà Vu. No era pas una novetat. Havia aparegut el 1970 i me’l regalava deu anys més tard. Havia estat reeditat el 1977 i és possible que sigui aquesta versió, la que tinc, ja que la portada, en comptes de ser en blanc i negre, té una coloració vermellosa, entre sèpia i cuir. Un àlbum absolutament d'estudi.

En aquest disc era el primer cop que es manifestaven com a quartet, però de fet, en Neil Young només intervé en tres cançons (les seves).

Es fa realment difícil triar-ne només una, com a mostra. Però sempre acabo decantant-me per Graham Nash. A l’àlbum hi ha dos temes seus, impagables tot i que molt breus: Our House i Teach Your Children. Em decanto per la segona ja que tot just portava uns pocs mesos fent de mestre. Un temps, una gent, una música, un aquell que era jo llavors.

Temptacions inacabables (1973)

Devia estar fent el batxillerat, aquell any una mena d’experiment entre tres centres privats de Lleida que, sorprenentment barrejaven nois i noies, amb detriment d’alguns de nosaltres que, per manca d’habitud, ens trobàvem més desorientats del que corresponia. Les noies em desorientaven. Em resultaven incomprensibles. M'era impossible fer-m'hi comprensible. Eren una temptació inabastable. Juntament amb la matemàtica moderna –que segur que ja he comentat perquè va ser un trauma personal de dimensions incalculables– va ser una època d’habituar-se a les discoteques.

I a les discoteques, encara que sigui difícil d’acceptar, encara era més important la música que les noies. O dit altrament, la música estava garantida i a l’abast; pel que fa a les noies, sí que n’havien però me les mirava de costat, dissimulant. Era l’època de la tanda de moguts i la tanda de lents. Els moguts, a tot color, permetia la participació de tothom, en grup o completament sol. Per als lents, amb llum negra, necessitaves còmplice (o còmpliça). Recordo alguns moments dolços (de conversa fraternal) al JG, amb la Blanca. No crec que tingués gaire volada ni durada. Era una discoteca amb la pista envoltada de miralls. Suposo que això era bo per a la vanitat de balladors i balladores. Però també suposo que aconseguia una amplitud a la sala que no tenia en realitat.

Hi havia una altra sala, més elegant, que vam fer servir durant un temps. No en recordo el nom ni la ubicació exacta. La sala era central, amb quatre columnes que marcaven la zona de ball i eren el suport de llums de colors, focus mòbils, flaixos i boles giratòries. La música constava que també era més selecta. Es va posar de moda –cada vespre la tocaven com a mínim un parell de cops– un grup que cantava una cançó inacabable, que resultava esgotadora, i que devia avorrir de manera tan definitiva que ara només la puc escoltar un cop al mes, i que si passo anys sense escoltar-la tampoc no passa res, però si la sento, em torna aquella temporada, aquella gent, aquells canvis de companyies, aquelles segregacions hormonals indiscriminades. A sobre, el grup es deia The Temptations.

No sé què passava exactament al pare d’aquells negres que responien a aquell nom, amb una estructura rítmica que s’allunyava irremissiblement del rock. Pel que es veu, el seu pare era un tarambana. Ells deien i repetien durant gairebé un quart d'hora que Papa was a rolling stone.

Sonata refugi (1975)

Érem xicots. Tal com s’era xicot a l’època entre un pagès en procés d’urbanització i una urbanita que després estudiaria agrònoms. Tots dos virginals, però un dels dos amb molt reduïdes ganes de continuar essent-ho.

Devia córrer el setembre del 75, quan en vaig fer divuit, poc abans de disposar de cotxe, un Seat 127 de color verd. El regal d’aniversari va ser un disc, segons ella un enregistrament excepcional – li ho devia dir qui la va atendre a la botiga de discos – d’una obra poc coneguda d’en Txaikovski.

En aquella època jo devia estar una mica pesat amb aquest tema. Recordo que la Lebanna –com m’hi referia– treballava a la fira de Sant Miquel, en una parada de maquinària agrícola, i que havia tingut una llarga conversa amb el seu encarregat –o potser era l’amo de l'empresa– sobre l’artista rus, en presència d’ella. Segurament s’hi va inspirar llavors, o no, perquè de fet coneixia de sobres la meva flaca d’aleshores pel neoromanticisme.

Conservo el vinil, i tot i que no l’escolto pràcticament mai –ni tan sols tinc reproductor de vinils–, constato que durant un temps vaig escoltar-lo repetidament, qui sap si obsessivament. El primer disc que algú em regalava.

Lebanna me’l va presentar com un enregistrament únic, atorgant al regal un aire de premisteri i postelitisme que per força havia de seduir-me. Parlo de la sonata per piano opus 80 –en una cara– i les peces per piano opus 19 –per l’altra.

Durant un temps, quan podia, desava les meves sovintejades malenconies a la caixa del piano d’en Pyotr Ilych Tchaikovsky, que és com s'hi referien a la caràtula del disc.

Senserros y nuvillos (1963)

Una criatura en una granja de la carretera de Corbins. Si busco els records més allunyats, recupero algunes imatges d’un estable amb una vaca, un videll i una mula, amarrats a una menjadora, una corralina amb quatre tossinos. Gallines i conills. Pura subsistència. La vaca calia munyir-la cada dia, de tant en tant la munyia el videll, que no era seu, i si la vaca s’hi negava, rebia la dosi pertinent de garrotades. Era la pedagogia de l’època. Tots érem educats de la mateixa manera, si més no a casa. 

Suposo que a moltes altres llars la cosa devia anar si fa no fa. Però la visió que es promovia des dels poders era de pur optimisme. De fet, continuàvem salvats de la barbàrie republicana, a les portes del desarrollismo que anava de bracet de l’obra de déu. La nota musical la posava un tal Fernando García Morcillo que a través d'unes veus femenines fatxendejava de tenir una vaca lletera, que li donava llet i a saber quantes coses més. El disc «Mi vaca lechera», pel que es veu un fox-trot amb algun toc que semblava jazz, havia sortit deu anys abans que jo nasqués, el 1946. Pel que es veu, en aquells moments, les cançons duraven i duraven; potser és que a les ràdios no tenien gaires discos.

A saber què hi entenia jo de paraules com prado, cencerro, novillo, merengada...
Mon germà assegura que ell va arribar a veure la vaca, a veure-la munyir. Això voldria dir que els records no són tan endarrerits en el temps com em semblava. Jo no hi recordo mon germà, en aquest decorat, ni tampoc sé si ell recorda aquesta cançó de la ràdio, per això situo aquest record l’any del seu naixement, suposant que aquella situació ramadera es mantingués uns quants anys. 

Milihouse rock (1977)

Vaig anar a fer la mili a finals de l’any 77 i en vaig tornar a començaments del 79. Ho dic perquè devia ser just abans de marxar (molt probablement) o just després de tornar (menys probablement) que per la tele van emetre el concert de l’Elvis Presley (en realitat eren enregistraments de dos concerts diferents) que va emetre Televisión Española, després d’haver pagat els roialtis de la CBS.

Els concerts es van enregistrar al juny del 77, dos mesos abans que l’Elvis morís, l’endemà de la Mare de Déu d’Agost. Per tant l’emissió televisiva tenia una bona càrrega de morbo, i un servidor que no era pas un fan declarat, sí que va enregistrar amb el seu radiocasset el programa que, per cert, van repetir un parell de cops. I l’enregistrament el devia sentir una bona colla de cops, durant un temps, i després devia deixar d’escoltar-lo, potser ja per sempre més.

S’hi veia l’Elvis suant la cansalada, portant la seva jaqueta DEA (Drug Enforcement Administration) preferida. Suposo que no era pas el millor Elvis però els assistents al concert no tenien cap dubte que era «the king». Acabava de publicar el seu vint-i-quatrè àlbum d’estudi, The Moody Blue.

No sé si deu ser la seva cançó més coneguda, però a mi és la primera que em ve al cap. Em refereixo a Jailhouse Rock, una cançó que havia publicat el setembre de 1957, juntament amb la pel·lícula del mateix títol i protagonitzada pel mateix Elvis. Per la temàtica, i també pel protagonista, potser ho he acabat relacionant amb l’any de servei militar o potser amb la situació d’ara mateix al meu país.

Creure, sobretot (1968)

Si busco busco entre el que ens arribava de música moderna quan tenia poc més de deu anys –mon germà Bernat entre els tres i els quatre– ja podem començar a remenar entre els programes televisius, en blanc i negre, quan potser ja hi havien dos canals (VHF i UHF).

Devia ser un dissabte (posem que del 1968) que vaig arribar a la torre, segurament de Lleida, i tot i que havia d’anar a la quadra, em vaig entretenir al menjador perquè feien un programa una mica diferent, una sèrie, de fet. Parlo de The Monkees, un grup pop que cantaven de tant en tant i entre cançó i cançó tenien aventures difícils de creure, molt desinhibits, molt desenfadats, molt desvergonyits, molt irreverents. Quan em va trobar mon pare ningú no em va salvar de la bronca. I de baixar cap a la quadra cames ajudeu-me.

Era una sèrie i prou, en un horari que no podia seguir. En aquell moment, pel poc que en sabia, ni idea del que deien quan cantaven, ni de com havien arribat a ser un grup (en un càsting en què havien descartat bons músics que després serien famosos, com l’Stephen Stills). I d’entre el perit arsenal de cançons, deixeu-me destacar-ne una que segurament us sonarà, però de molts anys després.

La cançó és I'm a believer. Però no és pas dels Monkees, els hi va composar en Neil Diamond. 

Rastafaris a Menàrguens (1977)

No sé si tothom recorda la primera vegada que va sentir una música en concret, mai abans. A mi em passa amb un petit nombre de cançons o d’estils musicals. Quan vaig sentir per primer cop In a Gadda da Vida, quan vaig sentir per primer cop Life is a long song, quan vaig sentir per primera vegada la música de Supertramp, també la primera vegada de Chick Corea...

Doncs us parlo d’un dia que havia anat a Menàrguens, però no recordo el motiu. Potser era una festa major; hi anava perquè hi tenia balladora (potser dos anys, crec recordar, però no en recordo ni el nom), i potser per encàrrec de la mare vaig visitar la Rossita, la mare del Santiago. El Santiago era molt amic de mon germà i la Rossita molt amiga de la meva mare. Recordo que al pis de baix hi havia el garatge que segurament havien estat les quadres i corrals. Es pujaven unes escales fins al menjafor i la resta del pis de dalt. Pel motiu que fos m’havia d’esperar una mica i la Rossita em va dir que el Santiago tenia uns discos nous que a ella també l’encantaven. Que el quarto del Santiago era al fons del passadís, que els veuria, que els escoltés, que segur que també m’agradarien, que era música moderna però molt fina, molt bonica, que ella també n’estava encantada.

Així és que vaig engegar el tocadiscos i vaig posar el disc. A la portada hi havia un tipus molt estrany, amb una gorra i uns cabells molt peculiars. Heus aquí com vaig escoltar el primer disc de reggae, i com vaig conèixer en Bob Marley.

Crec que era el disc Exodus. En devia escoltar les primeres cançons (Natural Mystic, So Much Things to Say...). Diria que era l’any 1977. Jo tenia els 20 anys de feia poc. Ja devia estar enllestint els estudis de mestre. Em devia faltar poc per anar a la mili (vés tu que aquella visita a la Rossita no formés part del via-crucis que se solia fer per la família abans de marxar a la mili, però no n’estic segur).

Un munt de coses que no recordo, però podeu estar segurs que va ser el primer contacte amb els rastafaris i aquella manera de tocar la guitarra que sonava reggae-reggae.

¿De qui és aquesta terra? (1978)

Situem-nos. A Blanes vaig a sessions de cine-club. Estan en el seu màxim esplendor. Recordo especialment «La Sal de la Tierra» que ens fa parlar de temes durant molt de temps prohibits. Tot i ser prohibits, abans, molta gent en parlava, i alguns alguna cosa més que parlar-ne. La sort o la desgràcia va fer que es comencessin a permetre –de mala gana, evidentment– justament quan em començaven a interessar. No sé si en va ser la causa o l’efecte o simplement una d'aquelles casualitats que, com tothom sap, no existeixen. Estic parlant de finals dels setanta.

Una altra pel·lícula que hi vaig veure (o potser va ser en una sala comercial perquè el David Carradine trenia molta tirada de públic) va ser Camino a la gloria (Bound for glory). O potser l’havia vist a Lleida, perquè la pel·lícula s’havia estrenat a les nostres contrades el 78, i recordo haver escoltat el disc d’en Woody Guthrie a la meva cambra de la torre. Però el més probable és que escoltés el disc abans de veure la pel·lícula, ja a les comarques gironines. Un disc amb una sonoritat deficient, com si realment l’haguessin enregistrat en un vagó ple de gent d’un tren, amb les finestres que no ajusten però que deixen veure el territori que és de tots, especialment dels que no tenen res.

La cançó estrella és This Land is Your Land, però no és seva del tot. Als anys trenta hi havia una cançó de moda titulada «God Bless America» que a en Woody se li va fer tan pudenta i pesada, que en va refer la lletra. I aquí teniu el «God Blessed America for Me» que després es titularia «Aquesta terra és la teva terra», que més tard cantaria en Xesco Boix. Diuen que la versió original contenia versos pujats de to reivindicatiu que després no s’han conservat sense que hi hagi cap enregistrament. Però els versos sí que s’han documentat. Això diuen. Recordeu que a la guitarra d'en Woody hi havia un rètol que deia "This machine kills fascists."

Aquella era la primera pel·lícula gravada amb el sistema d’estabilització steadicam, que permetia fer travellings amb una imatge digna portant la càmera a sobre. Una bona coincidència, tenint en compte que servia per explicar el travelling personal i emocional del Woody, dalt d’un tren, precisament. Això li devia valdre l’òscar a la millor fotografia. També va obtenir l’òscar a la millor banda sonora, però no per les cançons d’en Woody, ai las.

¿I què és l'Empordà? (1969)

Anava als Maristes de Lleida (sí, que se sàpiga) i s'hi plantejava de fer activitats en què hi podien participar noies (d’una escola de monges, és clar, però noies al cap i a la fi). A més, alguna activitat tenia un potencial regionalista no exempt de perill: ballar sardanes.

Amb aquest començament potser ja heu arribat a un punt important d’alarma social. Especialment, si sou pares i mares de finals dels anys seixanta. No solament a les misses s'hi canten cançons en català (de grups de folk; algunes d’autors estrangers (Escolta la resposta en el vent), fins i tot alguna d’autors catalanistes (Fe no és esperar), però deixem les cerimònies i sortim una estona al pati.

Durant un temps a casa em van deixar ser de la colla sardanista. Això volia dir quedar-me a fer algunes sessions de curset per a aprendre a repartir (i en vaig aprendre), i fins i tot fer alguna excursió en diumenge per anar a ballar a altres centres. Crec que durant un temps vaig conservar una foto –ara ves a saber on para– de la colla ballant a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. No sé si era un concurs o una exhibició. Però recordo que hi vam anar en autocar i que després de ballar ens van donar berenar (gratis!). En aquella ocasió jo vaig fer de cap de colla.

Com que no recordo cap sardana en particular, abans de recórrer a la Santa Espina, que segur que la vam ballar un piló de vegades, m’agradaria rescatar una altra sardana del mateix autor (Enric Morera). Em refereixo a «L’Empordà». No deixa de ser curiós que en aquell moment ni el nom ni el referent no em deia res de res. Ni tan sols era conscient que mon pare havia batejat la primera gossa que vam tindre a la torre com a «Daina», que era un nom que ell portava a la maleta quan va tornar a Lleida de fer tres anys de mili a la Torre d’en Mornau, als Aiguamolls de l’Empordà. L'Empordà era més o menys com Sant Petersburg, que en aquell moment no existia. Ni pastors ni sirenes. Un adolescent ignorant, jo, més indocumentat que feliç. I la sardana com a túnel amb llum al final. La sardana com a revulsiu. L’Empordà com a destí inimaginable.

Per cert, no recordo com es repartia. 

Foraster en potència (1976)

Sí, poc abans d’anar a fer la mili escoltàvem Izitso, d’un Cat Stevens que perseguia una modernitat sonora sense acabar de renunciar a la base melòdica que havia aconseguit que el definís. Poc després canviaria radicalment de tot, especialment de religió. Això faria que en un posterior viatge al Marroc ens trobéssim que tots els hotels tinguessin música d’ell com a música d’ambient i als fils musicals de les cambres.

Però tornem en aquells darrers anys d’estudiant de Magisteri a Lleida. L’Stevens era important a casa. Uns dels gats de la torre, un de negre amb un medalló blanc al coll, l’havíem «batejat» així: Cat Stevens. Abans de l’Izitso havíem tapat la llarga sequera del músic amb la descoberta – valorada de maneres molt diferents – dels seus primers enregistraments, que potser algun dia s’hauran de comentar perquè hi tinc records directament imbricats.

La darrera aportació en forma de disc llavors recent, que vaig escoltar i escoltar, enregistrat en casset, va ser Foreigner. Una suit a la cara A (Foreigner Suite) i quatre cançons més a la cara B. Pel que es veu, després dels èxits anteriors, en Cat volia fer un disc diferent, més personal, més controlat per ell mateix, més en sintonia amb les músiques que l’havien inspirat de jove, més honest, més imprevisible, més complex, més etc. Les cançons de la cara B estan bé, com no podia ser altrament, però continua inspirant-me més la suit, a vegades una mica apedaçada, del Foreigner. Bàsicament una cançó d’amor escrita des de Sunnyside Road, un carrer que existeix a Londres però que tots ens imaginem una avinguda personal. Us la comparteixo per aquí sota.

Escoltar-la em continua acompanyant als flaixos del Magisteri, de la gent amb qui em trobava, de la gent amb qui sortíem algun vespre, dels locals que freqüentàvem (jo no massa, per motius de disponibilitat horària i econòmica), i aquell títol que pensàvem tan simbòlic (i en realitat era una referència al fet que se n’havia anat a viure a Brasil per no pagar tants impostos).

Anys després en Yusuf Islam (el que havia estat Cat Stevens) interposaria una demanda a Coldplay i a Joe Satriani per plagi d’algun fragment de la seva suit. No és pas aquest el Cat que prefereixo recordar.

Saltant sobre el piano (1981)

Devia ser pel 81. El 82 com a molt tard. El disc havia sortit el mateix 81 i resulta que en aquells temps estava més o menys pendent i al dia del que feia el senyor Joe Jackson, un figura del new wave, que tenia una certa facultat per sorprendre.

Doncs jo devia ser a Tossa, al principi dels meus anys gironins, quan si no em perdia per cales d'accés impossible, algun cap de setmana anava a Lleida, i em trobava amb els Tranquils, el grup de teatre que anava fent de les seves, entre les quals no perdre pistonada amb el tema musical.

El disc d’en Joe versionava, segons ell mateix, «unes quantes cançons de pub, per fer uns riures». Eren cançons jazz i swing dels 40, entre les quals un parell escrites per Cab Calloway, concretament la del títol del disc, «Jumpin’ Jive» i també «We the Cats (Shall Hep Ya)», les meves preferides, per més informació.

No sé si com a fons en un pub funcionen, però a casa sí que funcionen, repartint bon rotllo, com la major part de les cançons d’aquest senyor, vull dir d’en Jackson.

Aquella època, a Tossa, realment era una temporada de bon rotllo. Eren els inicis de la relació amb l’Annabel, i per allà també rondava en José Ángel, que després desapareixeria, i continua desaparegut, crec que intencionadament. Els de ca l'Avi m'havien deixat un pis vell per revelar en blanc i negre. Amb els alumnes de 8è vam anar a Eivissa. Vaig participar amb ells al toquen-a-córrer. També havia seguit el pare Peregrí fins a Santa Coloma...

Doncs us/em poso un cop més aquest Swing Saltarí (Jumpin’ Jive) que, segons la cançó, ens fa sortir el nostre costat més suau. I a sota, la versió original d'en Cab Calloway, amb un inevitable i dolorós (només de mirar-ho) número de claqué. Sense perdre el somriure.

  

El llop de l'Olimp (1972)

No recordo haver traginat cap disc d’en Paco Ibáñez, ni cap casset. I bé en devia fer córrer, en aquells temps dels Maristes, allà pels setanta-pocs, quan anàvem descobrint el món per un forat, per un forat petit, sovint el forat dels discos.

Com que en aquella època jo no en tenia, de toca-discos, em decanto per la versió dels casset. Algú me’n devia passar, i com que no recordo cap ningú en concret, potser és que simplement els anàvem fent circular, així, una mica clandestinament.

Paco tenia una biografia singular la descoberta de la qual era tan revolucionari com la interpretació dels textos de poetes, en clau antifranquista. Tot era molt iniciàtic, fins al punt que no sabíem exactament contra què ens estàvem rebelant. I les cançons endolcien aquella desorientació. I els textos suggerien que fos com fos, allò acabaria sent important.

Franco era al poder i s’hi havia d’anar en contra però ens faltaven moltes dades per entendre-ho. Si s’hagués parlat clarament, a la família, o a l’escola, o entre amics, o allà on fos, potser hi hauríem posat una mica de llum, però tot eren mitges paraules (potser perquè aquell que parlava tampoc les tenia senceres), mitges comprensions, i fes-te el mapa mental com puguis.

En Paco era exiliat, havia après l’ofici d’ebanista, havia tornat a Euscadi quan son pare havia estat fet presoner a França, havia après a tocar la guitarra, i l’any que jo vaig néixer, va fer la primera cançó amb un text de Luis de Góngora. L’any 1964 va aparèixer el primer disc amb la portada feta per en Salvador Dalí. I el 1969 publica el disc de la seva actuació a l’Olympia de París. A partir dels 70 és quan comença a difondre’s entre els adolescents lleidatans que s’allunyaven del redòs.

Les cançons que primer em vénen al cap d’aquella època són A galopar, amb text de Rafael Alberti, o El Lobito bueno amb text de José Agustín Goytisolo.

No us estranyi, doncs, que us comparteixi 17 minuts d’en Paco amb diferents poemes d’aquest darrer poeta.

L'Annie per aquests mons de déu (2016)

Més d'un i més d'una no entendrà com poso les cançons d'en John Denver el 2016, quan l'home tenia èxit pels anys setanta. En aquella època jo el sentia a la ràdio i no era especialment emocionant. De fet trobada al·lucinant que algú tingués èxit cantant-li a la natura, a la ruralitat, al paisatge i a la integració romàntica amb l'entorn.

D'acord que l'home feia balades xules (amb sucre blanc, sucre negre, estèvia, espartam i glúcids naturals i edulcorants diversos), adients en algun moment tendre, quan a les discoteques posaven les "lentes" i, si podies, t'arrapaves a la balladora, fos habitual o eventual; o, en la major part dels casos, anaves a seure i miraves el personal que es prenia un cubata darrere l'altre, mentre que tu passaves amb un per sessió perquè l'economia no et donava per a més. Economia de cubates i economia de balladores. Doncs, aquest context era el que corresponia a en John Denver. Però pel que fa a les cançons en si i al missatge que el rosset d'ulleres rodones intentava difondre, em quedava força lluny. A casa, tenia paisatge i ruralitat per donar i vendre, i quan anava a Lleida buscava altres estímuls.

Va ser a partir dels 2000 que vaig reenfocar de manera decisiva els meus interessos, incloent-hi els laborals, fins a congeniar, ara un vers ara l'altre, amb les cançons d'en Denver. I ho poso l'any 2016 que va ser l'any que, en jubilar-me, m'hi vaig abocar decididament. També l'hagués pogut situar el 1997, simplement perquè en començar aquell curs escolar, va morir sense jo fixar-m'hi gaire. Va estavellar l'avioneta que pilotava. En aquells moments jo estava en processos personals amb una banda sonora lluny de la balada.

Per tant, ara per ara, podria col·locar aquesta música la Montgrí o al Cap de Creus o als Aiguamolls, o a l'Alta Garrotxa, o a la Garriga d'Empordà, o a l'Albera; llocs que em consta que en John Denver es va perdre i va haver de suplir amb territoris i patrimonis americans, pobret. I passo per alt, perquè no ens va arribar, la seva militància ecologista i humanitària. Però sí recordo els hits que pels setanta van arribar a les ràdios lleidatanes: Take me home, country roads, o Sunshine on my shoulders, o Rocky Mountain High, o Thank God: I'm a country boy, o, especialment, l'Annie's song. 

Maragatan Star bars (1978)

L’any 1978 el vaig dedicar a preparar-me per defensar la tercera mare que tots tenim. Suposo que ja sabeu que la primera mare és la que ens ha parit, a cadascú la seva. La segona és la Mare de Déu que fa que tots els batejats siguem germans. I la tercera, la que per mi protagonitzava aquell any, era España, la nostra pàtria, sense possibilitat de discussió.

Després d’uns mesos al Ferral del Bernesga, criant penellons, em van enviar a Astorga, tot un any. No us explicaré la mili ni les coses que realment hi vaig aprendre. Permeteu-me, però, informar-vos que allà vaig incorporar una paraula nova al meu vocabulari: escaquejar-se. També hi vaig fer amistats eternes, bàsicament persones que no he tornat a veure ni a sentir-ne parlar.

Aquell gener, o potser era al febrer, a Astorga, amb la Maragatería ben nevada, al cinema del poble van estrenar La Guerra de las Galaxias, que al món s’havia estrenat l’estiu anterior. Hi va anar el quarter sencer. Esperava sortir-ne emocionat, la publicitat havia elevat les perspectives fins a nivells inimaginables. I no va ser tant. Però la cançó que sortia a l’escena de la cantina es va fer força famosa. També el tema del final que era una mena de resum rimbombant de la música de tota la pel·lícula. La música era d'en John Williams. Posaven la cançó, la que crec recordar, a la ràdio –estri vital mentre fas el servei militar, si més no a finals dels setanta– i també entre la música adotzenada que posaven als autocars que ens portaven a casa i ens en retornàvem un cop cada tres mesos, però que invertien més de vuit hores nocturnes de trajecte i sovint sense canviar de cinta de casset en tot el recorregut, mentre maldormíem i pitjorvetllàvem en seients que es negaven a adaptar-se a cap forma del nostre cos.

Així i tot el que recordava sona diferent dels fragments que he trobat a la xarxa. No sé si són les disgressions que provoquen els records agafats amb pinces, o bé que no he acabat de trobar la versió que se’m va instal·lar en la memòria.

Can you 'sea' the real me? (1980)

Algunes vegades, quan vaig començar a treballar a Blanes, havia fet el trajecte Blanes-Lleida passant exclusivament per la N-II, Diagonal de Barcelona inclòs. Una tortura de trànsit. No només la de Barcelona, també la part del Maresme i del Baix Llobregat. No era ben bé una penitència, però quasi. Dins del meu Seat 123 verd, que no vaig canviar fins que vaig anar a viure a l’Empordà, pocs anys després.

El cas és que en un d’aquests trajectes ja havia previst fer parada a Barcelona, ja que hi havia un cinema una pel·lícula que crec que no va entrar en els circuïts comercials: Quadrophenia, basada en l’òpera rock dels The Who. El disc l’havia sentit un parell d’anys abans (de fet era del 1973), però la pel·lícula (1979) s'havia de veure ja que respectava la banda sonora del disc, i la nova ubicació que em permetia seure davant les onades entre les roques i anar-me preguntant Can you see the real me? Can you? Can you? amb el mateix to que feia servir en Roger Daltrey al disc (mira, el cantant també té nom de peix). De Blanes a Brighton. Plantejaments identitaris que no han aguantat gaire el pas del temps però que sembla que han deixat un batec no apagat del tot. En teoria jo hauria estat dels ròckers, no pas dels mods, però segur que això no té cap mena d'importància.

Potser també hi va ajudar que de cara al bon temps li demanés la Vespa al Joaquín del Jardín de Alá per anar a Tossa. Com si florís una partícula mod que tenia a dins sense saber-ho, amb problemes amb la Guàrdia Civil inclosos. Sense finals melodramàtics.

Bogeria de fe (1979)

Jo crec que va ser l’any 1979. Van passar unes quantes coses: vaig tornar de la mili de terres maragates, em vaig presentar a oposicions mentre donaven el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al Pedrolo, vaig aprovar les oposicions però no ens donaven plaça, vaig participar en l’abordatge del president Tarradellas a la inauguració de la Fira de Sant Miquel, i vaig començar a treballar de mestre a Blanes, camí de la tramuntana, aquell octubre de fa 37 anys.

Aquell any mon germà es va comprar el tocadiscos. I el primer disc que va comprar va ser el Minute by minute dels Doobie Brothers, publicat feia uns mesos. En aquell LP, que vam escoltar unes quatre vegades cada dia durant setmanes i setmanes, destacava la cançó «What a fool believes» que, potser per ser comercialota, vam aprendre de seguida, i a mi encara em ve, juntament amb «Listen to the music» o «Long train running».

Mentre corejàvem «But what a fool believes he sees / No wise man has the power to reason away» que no acabàvem d’entendre (per culpa d’aquest away), no teníem ni idea que el grup estava a punt de dissoldre’s. No es pot dir que estiguéssim al cas de les novetats íntimes dels grups que ens agradaven. Passava semblantment amb el porro enorme que formava part de les imatges de la carpeta del disc.

Un any de grans canvis, triangulant Astorga, Lleida i Blanes, amb els Doobie Bros esforçant-se a posar-hi la banda sonora.

De bon rotllo (1970)

Segur que sonava a la ràdio, però em sembla recordar que en Quim en va tenir un disc.
Ja sabíem que "In the mood" volia dir "De bon rotllo". I la veritat és que el teníem. Durant un temps, potser dos anys, es podria considerar que érem inseparables, en Quim i jo. Anàvem a la mateixa classe, ens barallàvem amb els mateixos llibres. Sovint anàvem junts a col·lègit i en tornàvem, per l'avinguda de Madrid. I un servidor anava sovint a casa seva on em sentia força ben acollit, l'amiguet d'en Quim. No em devien considerar una mala influència per al seu nen.
Està clar que en Quim tenia un règim de llibertats que jo trobava més que envejable, tot i que en el fons potser tampoc no me'n podia queixar.
Doncs bé, el senyor Glenn Miller feia cançons amb la seva Big Band que eren molt conegudes. Jo en recordo aquesta en particular. 
Igual era en aquella mateixa època que els Beatles utilitzaven la tonada en el seu èxit "All you need is love".
La cançó era dels anys 40. L'any 1944 va desaparèixer el músic, en teoria en un avió que anava a París. Com que no es va trobar ni l'avió ni el cos, la cosa encara dóna de si per fer conjectures. El 2010 es va publicar el llibre "Glenn Miller Conspiracy" en el que surten l'Eisenhower i la Gestapo. Però per aquí anem per mal camí, perquè recordeu que el lema és "De bon rotllo".
Suposo que en aquella època n'estàvem.

Standards revisited (1989)

És una cançó que m’acompanya des de diferents escenaris. Per exemple, érem al bar que en Jesús dels Tranquils havia muntat en uns soterranis de Lleida –¿o era els seu cunyat, aquell que ens subvencionava els Tranquils a canvi de feines de paleta al seu terreny?– i els primers compassos em van fer pensar en Chick Corea, i en Bernat me’n va fer burla.

Alguna cosa així.

I també el videoclip que en aquella època prodigaven en espais televisius com el que dirigia en Mikimoto, o en un programa nocturn que es deia Hidrogen –si és que el 89 ja el feien, que potser no– i entre programa i programa si sobrava temps, com allò dels “minuts musicals”. Videoclips que miràvem els vespres a Sant Pere, en acabat de sopar, quan en Josep-Esteve ja era a dormir.

Més o menys.

Bé, estem parlant d’un estàndard dels anys 30 (Eddie Cantor), enregistrat per la Nina Simone el 1958, i reeditat per al rellançament –de curtíssima volada– de la Nina l’any 1987, gràcies a Channel No. 5, que el va agafar com a música dels seus anuncis.

I allà em va pillar pel mig el My baby just cares for me, entre Lleida i Sant Pere Pescador, entre la novetat dels videoclips i les reviscolades periòdiques dels estàndards de jazz. Repassos de lliçons passades. Tant que teníem per aprendre.

Tortures (2013)

A mi que m’ho expliquin tot i que no ho penso pas entendre.

Devia sentir la cançó poc després de ser publicada en el disc Zoot Allures, a Lleida. El senyor Frank Zappa en va fer diverses versions en diversos àlbums però reconec que el senyor Zappa era massa trencador perquè el seguís. Vull dir que en devia sentir temes i més temes sense saber del tot si eren d'ell o si eren cançons noves o antigues o...

La cançó de què parlo, The Torture Never Stops, tenia prou elements com per resultar inquietant abans, durant i després d’escoltar-la.

Els arranjaments, l’atmosfera, la inusual barreja de baix i guitarra i bateria, els crits femenins d’ambigües connotacions, la veu xiuxiuejant que va dient coses com “Flies all green and buzzin' in dungeon of despair. Who are'll those people that is shut away down there? Are they crazy? Are they sainted? Are they heroes someone painted?”

Sé que hi ha crítics que diuen que fa referència als camps de concentració nazis. No dic que no. Però segur que hi ha quelcom més. Segur que hi ha molt més. Jo no ho descobriré pas. Però hi ha més enllà.

¿Per què és una cançó tan important?

Perquè és recurrent. Dec haver-la tingut en tots els formats. En cinta de cassette, en disc de vinil, en CD, en mp3 a l’ordinador. I crec que mai no he estat jo qui l’ha buscada expressament. Algú o altre me l’ha fet arribar. Crec que la cançó em busca, vagi jo on vagi. Porta quaranta anys empaitant-me. Espero que això no sigui un mal averany.

De tant en tant apareix i, la veritat, no faig res per evitar-la.

L'Empordà com a averany (1971)

A veure, a l’escola no hi havia noies, només nois. Però alguna hormona per dins ens informava que allò no era sa; bé, del que ens informava és que calia trobar-hi algun remei. No sé si els maristes pensaven en això, exactament, quan van deixar que les nenes de la Sagrada Família entressin a l’escola als cursos de sardanes. El cas és que vaig esdevenir sardanista a l’instant, amb el permís treballat dels de casa.

Poc o molt m’hi devia fer perquè recordo que vaig acabar sabent repartir i tot. La sardana perfecta era aquella que et permet anar comptant i mirant la noia que tens al davant, sabent que la caloreta de la mà dreta també corresponia a una noia, i igualment la de l’esquerra.

Ballant sardanes vaig fer alguna amiga amb dret a rossadura. Curiosament, la rossadura més forta –sense deixar de ser rossadura estricta, i, a més, malcompartida– la vaig tenir amb una persona amb qui he coincidit molt després en dies d’hospital (és infermera i no en tenia ni idea, perquè acabades les sardanes, acabades les rossadures).

Potser les sardanes no són la música que escolto més. Vaja, que no n’escolto gairebé mai, però són músiques lligades a aquest país que m’acull i que habito. Quan sentia les notes de l’Empordà, qui m’havia de dir que hi viuria molt més de la meitat de la meva vida...

A mi m'és igual saber-ho (2014)

Siguem sincers. Vaig llegir que havia estat un dels millors àlbums del 2013. I vaig fer per escoltar-lo (primer a l’ordinador, fent el xafarder; i després al cotxe, ja convençut).

Arctic Monkeys era un nom que sonava però no crec que en tingués referents anteriors. Després va resultar que eren de Sheffield, on la Ginesta va passar un any, el mateix que ells componien i enregistraven l’àlbum. Casualitat número 1.

Al mateix temps en Cristian i la Sara es compraven un gos i de nom li posaven Àrtic. Molt mono, el gos. Tampoc no estava previst –ni el nom ni la de vegades que em faria càrrec de la bèstia en absència dels amos. Casualitat número 2.

Passo de buscar més casualitats que potser les trobaria, però encara serien més espúries.

L’àlbum AM començava amb un tema Do I Wanna Know? que el vaig trobar trencador. L’àlbum tenia altres temes interessants, però em quedo amb aquest, entre altres coses perquè és el primer que sona en posar el CD i ja em prepara per a les altres cançons del disc. La veu de l’Alex Turner hi queda de primera, dient allò de That the nights were mainly made for saying things that you can't say tomorrow day. I la música que esquiva la veu per reprendre-la a la frase següent, o a l’altra. 

¿Una altra cançó d’amor? Doncs, sí. ¿I què?

Al jardí de l'Edèn (1974)

A començaments dels 70, la sentíem una mica pertot, especialment algun cap de setmana en alguna discoteca –de nom que no he pogut rescatar, a la carretera de Saragossa, per exemple–. Sovint només en podíem sentir el fragment inicial. Alguna vegada, en horari pla, la versió sencera, o algun fragment més fora del principal.

Us l’he posat l’any 74 perquè és quan vaig tenir cotxe, estri necessari per anar a la noesmentada discoteca. Un cotxe del mateix color verd que la caràtula del single de la cançó.

Com que no existien els videoclips no sabíem quina cara posar als d’Iron Butterfly, ni tampoc quina posada en escena, a part de la portada del disc. Això ho hem descobert més tard.

A finals dels seixanta tenia un cert sentit tot allò del rock psicodèlic, moviments sobtats i alhora sinuosos del cos, i algun concurs de rock entre adolescents. I el que seria el primer solo de bateria enregistrat (crec) o, si més no, el primer que sentíem. I no era només un solo perquè la cançó durés el quart d’hora llarg. I la història del títol In-a-gadda-da-vida que, segons diuen, era degut a l’excés de LSD consumit a l’hora de malinterpretar un títol lleugerament més entenedor com “In the Garden of Eden”.

De tota manera, la lletra hi ajuda, bàsicament perquè no diu res. Pel que diu, podien haver-la fet tota a base de frases malinterpretades. Hauria tingut una mica més de sentit i misteri.

En aquells anys devíem estar entenent que tampoc no cal entedre-ho tot.

Renaixent de jardí en jardí (1980)

Renaissance és un retorn a un lloc específic, a Blanes, al Jardín de Alá; és un retorn a unes persones específiques, a Habibi, a Joaquín, a José Angel, a Pilar, a Teresa; a una època específica, al canvi de dècada, a l’arribada als països de la tramuntana, als països de la negació per disminució i no pas per anul·lació, als països que tot i la costa calia anar en contra dels braus, i com a exemple el toro Fernando.

Renaissance és aquella veu de l’Annie Haslam, aquell ritme d’en Jim McCarty (que havia estat també bateria dels Yardbirds), aquells arranjaments, però també aquells descobriments culinaris, sanitaris, filosòfics, degustatius, ecològics, naturistes, macrobiòtics, integrals, polítics, reivindicatius, religiosos, mentals, artístics, autogestius... 

Hom podia anar vestit d’una altra manera, compartir l’espai amb gent que tenia altres fums, parlar d’una manera que feia fàcil l’entesa amb un somriure, refer la xarxa d’un mateix no pas amb nous elements, sinó amb nous fils, com un macaramé vital. Un renaixement.

Us poso allò que devíem sentir milions de vegades al canvi de dècada, tot i que la cançó era del 73. Catifa del sol. Quan les cendres encara cremen.

Tot el que hi havia per mirar (1966)

D’acord que no és cap prodigi musical. I segurament la lletra no marca camí. Però, sovint, en aquest país on visc ara, em trobo sovint fent el que diu la cançó i em ve a la boca. Potser perquè és fàcil de recordar. Potser perquè és fàcil d’entonar. Potser perquè el tòpic sempre és el tòpic, i de tant lluitar-hi acaba imposant la seva identitat. Mirando al mar. 

Devia aprendre la cançó de la ràdio de finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. El bolero és molt més antic. He trobat que és del 1949. Sembla que el bolero l’havia escrit el mateix cantant, Jorge Sepúlveda, bolerista de moda de l’època.

La història de l’autor té el seu què. Als seus 19 anys havia lluitat a la Guerra Civil Espanyola com a republicà. Es deia Luis Sancho Monleón i era de València. Acabada la guerra i després de la depuració corresponent va aconseguir feina de comptable justament quan resulta que a Madrid triomfava l'Antonio Machín que fugia de França i de la Segona Guerra Mundial.

Doncs el nostre prota se’n va a Saragossa disposat a cantar boleros i pasdobles. Canvia de nom. D’allà passa a Madrid i el 42 comença a triomfar a la sala Casablanca. Es veu que té una llarguíssima llista d’èxits que no correspon en aquest espai de ressenyar.

Quan jo començava a escoltar música –o sigui, quan vam tenir ràdio a casa– sembla que va haver un rebrot d’aquest tipus de músiques romàntiques. Fins i tot quan ja era una miqueta més grandet, la televisió espanyola va emetre una sèrie de programes, que es deien Mundo Camp que va fer que gent com en Jorge Sepúlveda tornessin als escenaris. Segurament és d’aquesta època la incorporació de la cançó en el meu identitari musical.

No crec que hagués vist mai el mar. El més semblant podia ser l’embassament de Camarasa. És per això que n’he rescatat la foto del 66 (amb el meu germà petit i amb ma mare passant pel fons). La resta ho posaven la melodia i el to planyívol que comença amb aquell “Bajo el palio de la luz crepuscular”.

Pal·li com el que es feia posar el senyor que governava llavors. Per a ell també començava a ser una mica crepuscular. Però Déu n’hi do el que va aguantar mentre “el cielo va perdiendo su color”...